Quines sèries has de veure i quines no has de veure aquest cap de setmana?

18 curtmetratges d'animació que travessen l'espectador com una bala perfora un crani. Des del 2D més bàsic, passant per l'anime japonès fins a les creacions més ultarealistes possibles. Aquesta nova perla de Netflix és una antologia frenètica de curtmetratges que no tenen cap sentit ni relació entre si, només les temàtiques que li donen nom: amor, mort i robots. Com assenyalava el mestre Toni de la Torre, però, la sèrie té una mancança i és que oculta els veritables creadors de tots els curtmetratges per només potenciar l'apartat més de màrqueting. Tot i això, el producte audiovisual és absolutament potentíssim i es consumeix amb una facilitat abismal.

John Malkovich encarna un dels personatges més famosos de la literatura policíaca i amb més adaptacions cinematogràfiques i cinèfiles de la història: Hercúles Poirot. El cèlebre detectiu creat per Agatha Christie protagonitza aquesta minisèrie de televisió, acabada d'estrenar a Movistar però que ja estava a Amazon Prime des de desembre, ha de capturar l'assassí ABC, nomenat així per les tres primeres lletres de l'abecedari que deixa en tots els cadàvers. Malkovich és una debilitat personal, com a actor magistral, però el seu paper de Poirot és sòlid i convenç, tot i no ser un registre còmode per ell. La minisèrie té moltes llicències i llibertats personals (acostumats a un Poirot encarnat de manera clàssica per David Suchet) però convencerà als amants dels misteris.

No había tingut la sort i sobretot la desgràcia de poder tastar aquesta producció espanyola de TVE per poder certificar que és de les pitjors sèries que s'han fet mai en aquest país. La descarada aposta per una còpia gairebé absoluta de Peaky Blinders, melodramàticament mal interpretada i recargolada trama sense sentit és digne de ser estudiada per com no fer una sèrie de televisió. És incomprensible que ningú advertís del plagi però és encara més insultant que algú es cregués que l'espectador no captaria la còpia. Havia de veure-la per parlar en propietat. Es va estrenar l'any passat però és digne de desaparéixer dels registres.

L'adolescència és un període carregat de conflictes, creacions de traumes i moments de canvi que poden condicionar tota una vida. La sèrie original noruega (amb el nom d'Skam, a seques) va ser un èxit rotund, ja que presentava amb naturalitat les vides d'un grup de nois i noies de 16 anys a l'institut, afrontant els nous reptes de la vida com les relacions, els sentiments, el sexe o el futur. L'adaptació espanyola, però, va baixar el nivell estrepitosament. Skam va voler repartir-se per tot el planeta readaptant els guions als altres països, com França o Itàlia, però el cas espanyol no ha quallat gens. Les interpretacions són una mica forçades i el guió té un problema clau: és molt obvi, està massa carregat de clixés i sobredimensiona molts escenaris. Tot i això, val a dir que la idea és original, el format de gravació és molt creatiu i la sèrie forma part d'una nova onada de produccions que modificaran el concepte del gènere.