Pel·lícules Setmana Santa

Martin Scorsese dirigeix aquesta pel·lícula que explica la història dels jesuïtes que propagaven la fe cristiana al Japó, un país profundament bel·ligerant contra totes les religions que no foren les pròpies. El director explica a través de l'autocrítica cristiana (el silenci de Déu és la gran base de tot el film) com la fe pot ser un dels motius per sobreviure en un ambient absolutament hostil, a més de presentar diverses problemàtiques absolutament vigents en l'actualitat. Crua, dura i realista.

Film danès d'un director mític, i especialista en cinema religiós: el gran Carl Theodor Dreyer, que basa la trama en la caça de bruixes del segle XVII al país nòrdic. Una dona és condemnada a morir a la foguera i segons la llei, la seva filla ha de patir la seva fatídica sort. Un dels clergues, però, obliga a la noia a casar-se amb ell per salvar la vida. El fillastre del clergue torna a casa per conèixer la seva nova madrastra i s'enamoren els dos. La pel·lícula, doncs, parteix d'una crítica a aquestes lleis religioses que comportaven més morts surrealistes que funcionalitat real dels textos bíblics o de la paraula de Déu. Una crítica contra els estaments establerts, contra l'amor i de l'opressió contra la dona. Una pel·lícula molt antiga però amb gran càrrega crítica.

Parlàvem amb anterioritat del silenci de Déu i Ingmar Bergman, avançat amb escreix al seu temps, ja el va abordar en aquesta pel·lícula. Exquisita, necessària i mai envellida, El setè segell explica la història d'un cavaller suec que torna de les Croades carregat de dubtes existencials. En el seu retorn es troba amb la Mort, que el reclama, però ell la desafia a jugar una partida d'escacs. En aquesta batalla tan elegant es plantegen els dubtes més existencials i encara absolutament actuals: Déu existeix? La vida humana té cap sentit? El patiment té una resposta final? Absolutament imprescindible per a la creació de l'esperit crític.

Enric VIII és un gran personatge de la històrica monàrquica d'Europa. El rei d'Anglaterra va ser capaç de redibuixar les tradicions i les antigues lleis religioses perquè complissin els seus desitjos. En aquesta pel·lícula es presenta com el monarca anglès es vol casar amb Ana Bolena i per això ha de poder divociar-se de la seva antiga esposa, per tant, trencar les lleis establertes. Un dels seus més lleials servents i assessors ha de plantejar-se la dualitat de seguir els desitjos de l'Enric VIII o seguir la fe cristiana. La pel·lícula és un gran exemple de com les lleis religioses acaben modelant-se al llarg de la història per la voluntat dels poderosos i com les creences nobles i cristianes es poden veure influenciades pels desitjos més obscurs.

Cine bíblic, religiós i èpic amb perspectiva moderna encarnat i protagonitzat (de forma desmesurada) per Russell Crowe, Jennifer Conelly, Emma Watson i Anthony Hopkins. La trama és clara i fàcil (que no simple): la història del diluvi universal, l'arca de Noè i la supervivència de la humanitat després de cometre tants pecats, fet que provoca que Déu se'n farti de tots. La pel·lícula és absolutament grandiloqüent i pesada, però presenta una visió diferent de tots els films clàssics que han abordat el tema i aprofundeix en diversos vessants, com el patiment dels personatges femenins o un realisme més avançat dels homes i dones que no arriben al vaixell.

El director rus Andrei Tarkovsky clava una bufetada als organismes eclesiàstics històrics més hipòcrites, criminals i torturadors que van assolar la Rússia del segle XV. Andrei Rublev és un monjo pintor a qui li encarreguen pintar els frescos d'una catedral de la capital, Moscou. A partir de la seva feina, gairebé invisible, és capaç de fer veure a l'espectador (que veu a través dels ulls, metafòricament parlant, de Rublev) tot l'espectacle d'extorsions, tortures, vexacions i crims que cometien els poders de l'Església a la societat russa. La història està basada en el veritable personatge d'Andrei Rubliov.

Pier Paolo Pasolini, un dels directors més influents de la història del cinema Itàlia, neorealista i mundial va adaptar la vida i mort de Jesús de Natzaret des del vessant més acurat i realista possible, seguint fil per randa el relat evangèlic. Pasolini, ateu i marxista, va ser capaç de convertir una història religiosa, explicada abans fins a l'extenuació de les maneres més rocambolesques, guarnides i edulcorades possibles, en una obra d'art absoluta. Indispensable.

En aquesta llista (i, evidentment, en el repertori de pel·lícules clàssiques que passen per les televisions durant la Setmana Santa) hi ha una mínima presència femenina, producte d'una història religiosa cristiana que deixava de banda les dones com si no existissin i relegant-les a papers summament secundaris. Amenábar va rodar Agora amb certes mancances i errors històrics (però no per això deixa de tenir un sentit clau), per explicar la història d'Hipatia, una astrònoma que vivia a Alexandria i intentava ser la veu de la raó en un segle IV on el cristianisme ja envaïa la majoria de l'imperi romà. Una gran crítica contra el fonamentalisme, un cant romàntic a la raó (a vegades, exagerat) i un crit d'auxili per a la ciència, que mai hauria de caure pressa de la religió dogmàtica.

Terra Santa, el territori que segurament ha patit més sang, dolor i llàgrimes al llarg de tota la història de la humanitat. Ridley Scott ens submergeix en aquesta terra durant el segle XII, on les croades són les grans protagonistes religioses d'unes guerres que es lluiten a partir de la ceguera del fonamentalisme cristià. La pel·lícula ens centra en el setge de Jerusalem (controlada pels cristians) per part de Saladí, comandant de les tropes sarraïnes. De gènere més èpic que històric, ens presenta les batalles a l'abisme d'una civilització cristiana que no s'aguanta de per si, amb una gran quantitat de contradiccions de base i un problema general: la supervivència en un territori carregat de problemes. Les històries personals que vesteixen la pel·lícula són irrellevants del missatge que ha de calar: "Jerusalem no val res, però ho val tot".

Exquisida pel·lícula de Jean-Jacques Annaud basada en el bestseller homònim d'Umberto Eco, que ens transporta a una abadia del nord d'Itàlia al segle XIV, carregada de dogmes tradicionals arrelats al llarg dels segles de cristiandat. Sean Connery encarna magistralment al frare Guillem de Baskerville, un erudit franciscà que investiga diversos assassinats estranys a l'abadia. Aquesta investigació criminal portarà de rerefons una crítica ferotge a les doctrines eclesiàstiques més inflexibles, i un cant a l'harmonia entre la fe i la raó. I a l'humor, obviament.