Els 5 ports de muntanya per fer en bicicleta del Ripollès

Vallter 2000 (Setcases) és un clàssic de la Volta Ciclista Catalunya amb diverses arribades els darrers anys. Un dels ports de muntanya més durs del Ripollès; sinó el més dur, fàcilment reconeixible per les set mítiques corbes de ferradura que desemboquen a dalt de l'estació d'esquí. El port setcasenc té una longitud de 12,1 Km amb una pendent mitjana del 7,3% -amb diverses puntes que arriben al 12 i al 14%-.

El port no té massa treva i, des de bon principi, ja es fa dur. De fet, del Km 3 al 4 hi ha la part més difícil de l'ascensió amb un Km al 9,8% amb una punta final del 14%. Un cop passada la barrera per tallar els cotxes a l'hivern, la pujada continua fent-se feixuga i; fins que no s'arriba al mirador del Collet de Xarriera, no suavitza. Un fals pla d'un sol quilòmetre que es troba abans de la traca final amb els últims tres mil metres. El Km més dur és al 7,6% però torna a tenir un 14% de màxima. El fet que es trobi dins les corbes de ferradura el fa menys dur mentalment. És recomanable anar-hi en un dia que faci bon temps perquè la climatologia a dalt de l'estació d'esquí és molt variable.

El Coll d'Ares (Molló) és més conegut per ser el pas fronterer entre el Ripollès (Catalunya) i la Catalunya Nord (França). Precisament, al cim del port s'hi troba el camí de la Retirada que van fer servir els exiliats republicans per fugir del règim franquista. A diferència de Vallter 2000, que és un port que frega la categoria especial, el Coll d'Ares és més aviat de segona; però també té la seva duresa.

El port mollonenc gaudeix d'una longitud notable -15,3 Km- si es considera que l'inici és passat Camprodon (un parell de quilòmetres més si s'agafa abans). Tot i així, té una pendent mitjana molt suau del 3,5%. Un fet que fa que s'hi pugui rodar ràpid i produir molt de desgast. Abans d'arribar a Molló, el port va pujant progressivament i arriba a una punta del 8% en la darrera rampa d'entrada al municipi. A partir d'aquí hi ha uns tres quilòmetres de pla i baixada abans del sector més dur del port. Els últims 7 Km no paren de pujar en cap moment; tot i que només hi ha rampes puntuals que no passen del 8%. Un cop a dalt es pot veure el pas per on arriba la flama del Canigó i com el mòbil s'emplena de missatges en francès per haver canviat de país.

El Coll de Canes (Vallfogona de Ripollès) és el port fronterer amb la Garrotxa i un dels més assolellats de la comarca. Per anar-hi s'ha de sortir de Ripoll en direcció Vallfogona. El port, tot i tenir 15,4 Km, tampoc és excessivament dur, ja que té una pendent mitjana del 2,8%. Això sí, per pujar-hi s'ha d'haver esmorzat fort perquè el tros més dur són els primers 4 quilòmetres fins al Coll de la Creu (més conegut com ''La Casilla''). En aquell sector no es baixa del 5% i hi ha una rampa màxima del 9%.

Un cop superat aquest escull, el port suavitza tres quilòmetres fins arribar al pont de Samala. Aquesta zona, plana i de baixada, desemboca a un tros que torna a pujar progressivament fins a Vallfogona. Llavors, només quedaran una mica més de 3 Km per coronar. Aquests quilòmetres tornen a endurir-se, però es poden fer sense massa dificultat i amb el plat gran. Pels qui encara tinguin ganes de seguir, és recomanable baixar fins a Olot i pujar pel mateix port -molt més dur per la banda olotina- que té una longitud de 13 Km al 5,36% o continuar cap a la Canya i tornar pel Coll de Capsacosta.

La Collada de Toses (Toses) és el port que fa frontera entre el Ripollès i la Cerdanya i és coneguda per la seva longitud (25,1 Km des de Ribes de Freser). La llargada i l'altitud (1.790m) la fan dura, ja que la pendent mitjana no és gran cosa i no supera el 3,5%. La ''Collada'' és un port de muntanya que es pot pujar a ritme i amb molta velocitat per la suavitat de les rampes; tot i que a l'inici hi ha una de les parts més dures amb rampes del 5%.

Un cop s'arriba a Planoles, el port continua essent sostingut i a la llunyania ja es poden anar veient totes les corbes que haurà de fer el ciclista. La part més dura de la Collada es troba a la zona denominada com ''l'esquena d'ase'' i el pont d'en Travy. Allà hi ha rampes del 8% i és el lloc ideal per atacar després de tan desgast. Sinó es fa allà ja no hi ha massa més opcions perquè els tres quilòmetres següents són plans i s'hi pot rodar a més de 30 km/ph amb facilitat. La rampa final és l'última opció pels escaladors per coronar primers, ja que un esprínter pur no hi té res a fer.

El Collet de les Barraques (Planoles) segurament és el port de muntanya més desconegut dels cinc d'aquesta llista, però probablement és gairebé tan dur com Vallter 2000. L'ascensió té un total de 8,9 Km amb una pendent mitjana del 8,1% i una rampa màxima del 14%. Una barbaritat, sens dubte. Cada any, per la festa major de Planoles s'hi fa una competició (corrent i amb bicicleta) per veure qui hi arriba primer. El campdevanolenc Joan Llordella ostenta el récord de la prova amb 28min i 42seg, però prepareu-vos per estar-hi entre 40 minuts i una hora perquè és dur de veritat.

La dada a destacar és que el quilòmetre més suau no baixa del 7,7% de pendent mitjana. El més dur és al 9% i és el tercer de la pujada. De fet, els 4 primers quilòmetres són duríssims i tenen diverses rampes del 12 i el 13%. L'arribada a la font Freda (a 3 quilòmetres del final) és l'avantsala del patiment amb una punta del 14% i dos quilòmetres finals que no baixen del 8%. A l'arribada hi ha una altra rampa del 12% per acabar de posar tothom a to. El port s'ha de baixar pel mateix lloc perquè queda tancat però a dalt hi ha unes vistes magnífiques.