Exposició «Lletraferides republicanes»

Poeta, en les seves obres es veuen influències de la poesia popular catalana, concretament de Josep Carner i Joan Maragall. Autora dels llibres Cançons i elegies (1916), Sempre i ara (1946) -amb el qual va guanyar el premi Joaquim Folguera-, És a dir (1959) -premi Óssa Menor i la Lletra d'Or- i L'esperança encara (1969) -premi Crítica Serra d'Or de poesia-, entre d'altres.

Narradora infantil i dibuixant, anglada és la darrera dels clàssics il·lustradors de l'escola catalana de principis del segle XX. Va col·laborar en revistes infantils: En Jordi, En Patufet, La Nuri (fundada per ella mateixa) i La Mainada. L'any 1981 va rebre una Creu de Sant Jordi i ha publicat Contes del Paradís (1920), En Peret (1928), il·lustrat per ella mateixa, Margarida (1929), Monsenyor Llangardaix (1929), Narcís (1930), Contes d'Argent (1934), El més petit de tots (1937), La Barcelona dels nostres avis (1949), La meva casa i el meu jardí (1958), Martinet (1960), Les meves nines (1983).

Novel·lista, poeta i traductora, la seva obra és una peça clau per entendre el canvi que es va produir en la figura de la dona a l'època de la República. Va guanyar el Premi Joan Crexells de narrativa amb la novel·la Les algues roges. Vernet destaca, en gran part, pel tractament de la condició femenina, amb protagonistes que no han de retre compte a ningú sinó a elles mateixes, i per un tractament de les qüestions morals des d'una òptica independent del gènere. [Foto: Institut Català de les Dones].

Periodista i escriptora, va néixer a Galícia, però la seva vida va transcórrer principalment a Barcelona. Sota el pseudònim Felipe Centeno, va escriure la secció Vida cinematogràfica (1924) a La Vanguardia. Va traduir de l'anglès, francès, català, portuguès i italià, i va escriure llibres per a infants, novel·les i algun assaig teatral. Va ser col·laboradora del diari El Sol de Madrid, que li va confiar la pàgina femenina La mujer, el niño y el hogar. 

Escriptora i violoncel·lista, de petita volia ser escriptora però el seu pare s'hi va negar i va començar a estudiar música a l'Acadèmia Ainaud quan va acabar l'escola. Durant la República va ser la primera presidenta de associació cultural i feminista Lyceum Club. És autora de Paradisos oceànics (1930), Peikea, princesa caníbal i altres contes oceànics (1934), L'illa perduda (1935) i El Marroc sensual i fanàtic, (1936). [Foto: Fons Aurora Bertana (Universitat de Girona)].

Traductora, narradora, poeta, dramaturga i pianista, publica La nit de Reis o el que vulgueu (1935), una comèdia romàntica que va tenir un gran èxit. Al llarg de la vida fa nombroses traduccions de l'anglès i l'italià al català i és conferenciant a l'Ateneu de Figueres, l'Enciclopèdic Popular de Barcelona, al Barcelonès i al Club Femení d'Esports de Barcelona, amb temes com Les relacions entre l'home i la dona, La vida i l'obra de Shakespeare, El teatre d'Ibsen, La poesia japonesa, La cançó popular, La vida de dos compositors romàntics, Chopin i Liszt i La Renaixença literària catalana, entre molts.

Escriptora, traductora i periodista, va iniciar la seva carrera com a escriptora amb la novel·la Joana Mas (1933). Durant la guerra civil va ser funcionària de la Generalitat a la Institució de les Lletres Catalanes. Va col·laborar a La Dona Catalana, La Rambla, La Nau, Meridià i Diari de Catalunya. També és autora, entre altres, de La revolució moral (1934) i El 6 d'octubre i el 19 de juliol (1937), que reflecteixen el seu compromís cívic i polític. Durant la Guerra Civil encara va donar a conèixer una altra novel·la, La peixera (1938).

Poeta i nove·lista, el 1919 va guanyar un primer premi als Jocs Florals amb el seu poema Circe. Al cap de poc la seva signatura apareixeria regularment en diverses publicacions espanyoles, sobretot en forma de poemes. La seva producció poètica és abundant amb exemples com La canción cristiana (1928), Sinfonía en rojo (1929) i Paisajes y meditaciones (1933), però encara és més nombrosa la seva producció de novel·les, com Las hogueras de otoño, Alba Grey, El vendedor de vidas i Luna de máscaras, entre d'altres. [Foto: Luis Antonio de Villena]

Poeta, sindicalista, una de les periodistes més importants de la república, feminista i atleta republicana. S´pn especialment interessants els seus reportatges sobre el sufragi femení, un tema controvertit aleshores. Va publicar alguns llibres de poesia i va fundar el primer club de dones treballadores de Barcelona. Des d'aquest, incentivava l'alfabetització de la població femenina. Com a esportista va destacar en el llançament de javelina, el tennis i l'esquí. Va arribar a ser directiva del FC Barcelona el 1934.

Escriptora i guanyadora del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de 1980, és considerada la dona més influent en llengua catalana, i un dels grans noms -sense distinció de sexes- de la novel·la contemporània en català. Algunes de les seves novel·les són Soc una dona honrada, Del que hom no pot fugir, Un dia en la vida d'un home, Aloma o Jardí vora el mar. Però hauria passat a la història igualment només amb dos títols: la molt cèlebre La plaça del Diamant (1962) i la monumental Mirall Trencat (1974), obra de maduresa resum d'una excepcional carrera. 

Escriptora i periodista, signava contes amb el pseudònim Rosa de Sant Jordi. Va col·laborar en gairebé tots els diaris i setmanaris d'esquerres d'inicis del segle XX, i l'any 1929 publica La dona dels ulls que parlen, un llibret de contes. Els seus articles periodístics generaven polèmica als diaris més conservadors. Va estar sempre molt lligada a la política i al feminisme. Algunes de les seves novel·les són Home i Dona, La pau és un interval i Quaranta anys perduts. [Foto: Arxiu Nacional de Catalunya]

Escriptora i periodista. Dedica la seva vida a la narrativa, el periodisme, la traducció i una acció sociocultural fruit del compromís amb el desenvolupament cultural de les dones. Era compromesa, conscient i moderna. S'integrará al Lyceum Club, l’entitat per a dones fundada el 1931 amb Aurora Bertrana com a presidenta. [La imatge és l'única que es conserva d'ella]

Escriptora i conferenciant, autora de L'etern femení (1934). Va tenir vincles amb la Lliga Regionalista i amb 20 anys va començar a col·laborar al diari La Veu de Catalunya, per fer-se càrrec de la secció "Món femení". Caixa de núvia és el seu llibre més conegut, però també publica L'estudiant de Girona, la comèdia L'amor té cops amagats, i L'etern masculí.

Escriptora, periodista i traductora. Va encetar la seva carrera literària en publicacions juvenils, i després començaria a guanyar premis en diferents certamens. La seva activitat escrita es va concentrar a La dona catalana. Va col·laborar a Mirador, La Nau i Diari de Sabadell, i va fer conferències en el marc d’un compromís polític doble: feminista i catalanista. També va treballar a Ràdio Barcelona. [Foto: @Toni_Mascaro]

Periodista i política. Els seus articles, principalment sobre política i feminisme, van ser publicats en diversos mitjans com Imatges, La Humanitat, L’Opinió, Fornal, Foment, Evolució, Companya, La Campana de Gràcia. Va ser militant d'ERC, va participar en la campanya per aconseguir l'Estatut del 1932 fent de ponent als mítings, sobretot per demanar l'adhesió de les dones. Va ser la presidenta de la Unió de Dones de Catalunya. [Foto: Fundació Irla]

Periodista, publicista i representant teatral. Els articles publicats a Imatges, La Humanitat, La Rambla, L’Opinió, L’Instant i Última Hora, són un testimoni irònic de la societat i la política dels anys 30. Va ser enviada especial per a informar del judici a l’exgovern de la Generalitat pels Fets d'Octubre de 1934 o de les vagues revolucionàries a les mines de Sallent i Súria, entre altres esdeveniments. [Foto: Arxiu Nacional de Catalunya]